Enguany, la diada del 28
de juny, dia internacional per l'alliberament lèsbic, gai, trans i
intersex, és especialment significativa per moltes raons. Cal
recordar que ha fet 22 anys que l'Organització Mundial de la Salut
no considera l'homosexualitat com a una malaltia mental; tanmateix,
ens veiem obligades a seguir lluitant perquè la mateixa gent que va
deixar de considerar a lesbianes i gais com a malaltes mentals,
deixin avui de considerar al col·lectiu trans com a tal. La
patologització d'aquesta comunitat, és a dir, la seva construcció
social com a persones malaltes, disfòriques, dissonants,
incongruents... no és senzillament un debat terminològic que les
psiquiatres tenen entre elles des de les seves altíssimes torres de
marfil; és una forma d'entendre la transsexualitat i el
transgenerisme que té conseqüències perverses en el dia a dia de
totes nosaltres. Entre el 18 i el 22 de maig de l'any que ve tindrà
lloc a la ciutat californiana de San Francisco la trobada anual de
l'Associació (Nord)Americana de Psiquiatria d'on haurà de sorgir
una nova versió de l'anomenat DSM, el Manual Estadístic de
Transtorns Mentals, editat per la mateixa Associació Americana de
Psiquiatria, que és una de les principals fonts d'inspiració (per
no dir que n'és la més important) per la redacció de la
Classificació Internacional de Malalties i Problemes de Salut (ICD
en les seves sigles en anglès) que edita l'Organització Mundial de
la Salut. Allò que desconeix molta gent encara a dia d'avui és que
aquests dos manuals consideren la transsexualitat i el transgenerisme
com a malalties psiquiàtriques o, amb més ajust terminològic, com
a trastorns de la identitat de gènere.
La patologització de la
comunitat trans utilitza els recursos ideològics més fastigosos i
immobilistes del patriarcat, que presenten les categories d'home i
dona com les úniques imaginables i disponibles per a,
respectivament, mascles i femelles, en lloc de concebre la identitat
de gènere com l'espai imaginatiu i auto-interrogatiu que hauria de
ser aquesta i qualsevol identitat. La patologització és també la
raó d'existir de les lleis com la Llei espanyola de Disfòria de
Gènere que, mentre la socialdemocràcia irresponsable presumeix de
disposar d'una de les lleis més avançades
de la Unió Europea, la qual obliga a la gent trans a sotmetre's a un
tractament hormonal amb conseqüències esterilitzadores i a un
seguiment inquisidor per part de l'Estat i la institució
psiquiàtrica de totes les facetes de la vida d'aquella persona que
pretén modificar el nom del seu document d'identitat per adaptar-lo
millor a la seva identitat de gènere. La patologització, com a
discurs, no es pot entendre de manera separada dels discursos
homòfobs, transfòbics i sexistes; com fa palès el fet que, fins i
tot 20 anys després de la despatologització de l'homosexualitat per
part de l'Organització Mundial de la Salut, el discurs i la pràctica
homofòbica se segueixi justificant sobre fal·làcies
pseudo-mèdiques i sobre una suposada anormalitat dels desitjos
eròtics no heterosexuals. Estem fartes d'haver d'aguantar
declaracions infames de membres d'aquesta onada ulraconservadora que
assetja mitja Europa i els Països Catalans, que s'atreveixen a dir
públicament que l'homosexualitat és una malaltia, com Duran i
Lleida; o que declaren que les persones homosexuals haurien de tenir
menys drets que les heterosexuals, com el bisbe de Solsona; o que ens
il·luminen amb les seves declaracions sobre què és el que realment
volem les dones, com Gallardón; o que directament encoratgen la
violència física contra les dones, com l'iman de Terrassa.
Una
segona raó que cal apuntar per a la significativitat d'aquesta diada
del 28 de juny és que el darrer mes d'octubre va fer 30 anys que es
va detectar el primer cas de sida a Barcelona, a l'hospital de la
Vall d'Hebron. Malgrat els avenços mèdics innegables en la matèria,
cal subratllar una sèrie de problemes socials pendents en matèria
de salut sexual. Per una banda, cal denunciar que hi hagi estudis i
institucions que encara parlin de “grups de risc”, és a dir, de
col·lectius les persones membres dels quals són més susceptibles
que altres d'esdevenir-ne portadores. No existeixen els grups de
risc, no és la nostra pertinença a un o altre col·lectiu el que
incrementa la possibilitat de topar-nos amb la sida; el que sí
existeix són pràctiques de risc. Són les nostres pràctiques
sexuals i la mala gestió de la informació sobre sexe segur que
tenim al nostre abast, que ens poden fer més propenses a
desenvolupar aquesta malaltia o esdevenir portadores del VIH. Tot
sovint, tant des de la dreta homòfoba com des d'alguns col·lectius
d'homes gais, es cau en establir una falsa associació entre la sida
i el “mascle gai”. Mentre que aquesta dreta utilitza la fal·laç
associació per a dur a terme les seves pràctiques discriminatòries
i el foment de l'odi, algunes associacions de lluita contra la sida
cauen en la mateixa trampa quan organitzen campanyes de prevenció
dirigides exclusivament a homes gais, facilitant, en conseqüència,
i de manera irresponsable, una victòria ideològica de la comprensió
homòfoba de la sida, que al cap i a la fi comporta un major
desconeixement sobre conductes sexuals segures. Cal reforçar i
replantejar l'educació sexual per augmentar la seva eficàcia. Cal
incrementar el coneixement sobre els mecanismes d'infecció i difusió
del virus i cal emfatitzar que les pràctiques sexuals perilloses
poden ser dutes a terme per qualsevol persona i amb qualsevol
persona, independentment de la seva identitat de gènere, sexe o la
seva opció sexual.
Una
de les causes d'aquesta perspectiva esbiaixada i incompleta sobre la
sida cal anar-la a buscar a les mateixes entranyes del patriarcat, i
és la invisibilització permanent dels cossos femenins i les
pràctiques lèsbiques. La irrupció del feminisme lèsbic a l'últim
quart de segle passat va suposar, i continua suposant, un desafiament
a l'essencialisme del feminisme liberal i socialdemòcrata i a
l'androcentrisme de certs perspectives del moviment per
l'alliberament sexual, malentès tot sovint com a moviment per
l'alliberament -de l'home- gai. Avui en dia, les dones, sent (o no)
lesbianes, segueixen menystingudes de manera sistemàtica en molts
discursos oficials i oficiosos sobre l'alliberament sexual i de
gènere, així com en la publicitat i l'esfera pública generada pels
mateixos negocis de l'ambient.
Cal entendre que la discriminació cap a persones lesbianes no és la
mera juxtaposició de les discriminacions heteropatriarcals cap a
dones i cap a homosexuals; és una discriminació específica i
palpable fins i tot més enllà de les aparents fronteres
ideològiques del patriarcat.
De
la mateixa manera que els lesbianes sofreixen una discriminació
específica que cal visibilitzar, aquest 28 de juny cal visibilitzar
també i criticar ferotgement el fenomen de les migracions massives
des de les comarques cap a les grans ciutats de les eprsones
lesbianes, gais, trans i intersex. El discurs irresponsable i la
segregació geogràfica pregonada pels defensors de l'anomenat
capitalisme rosa
contribueix a un desenvolupament ineficaç i irregular del respecte
socials que mereixem la comunitat LGTI. És un desenvolupament
ineficaç perquè la creació d'un gueto enmig d'una gran ciutat no
permet que la comunitat LGTI gaudim dels mateixos drets i llibertat
que la població heterosexual, que enlloc de ser segregada fa vida i
va de festa i lliga allà on li plau. És un desenvolupament
irregular perquè, si bé el respecte social -o com a mínim, una
aparença- cap a la comunitat LGTI es desenvolupa a les grans ciutats
on es creen aquests guetos, s'estanca el procés que hauria de dur
cap a un major respecte allà d'on les persones membres del
col·lectiu LGTI emigren. La creació d'aquests oàsis no és més
que un miratge dissenyat per els persones que fan negoci de les
nostres sexualitats, que és aquella mateixa gent que prefereix
organitzar una festa del pride,
amb desfilades de gogós de discoteques i cossos perfectes abans que
acudir a la manifestació política històrica que s'organitza cada
any a Barcelona, en motiu del 28 de juny. L'alliberament sexual no és
la lluita per obrir negocis i locals a les grans ciutats on la
comunitat LGTI puguem passar l'estona i consumir com si fóssim a
casa, sinó que és la lluita
per aconseguir que cada carrer, cada barri, cada poble i cada ciutat
sigui casa nostra, i per aconseguir que no sigui el nostre consum el
que ompli de significat les nostres vides.
Per
acabar, és molt important situar aquest 28 de juny en un context de
retallades econòmiques i socials dissenyada pels governs espanyol i
catalans. El manteniment o l'ascens al poder de la dreta més
retrògrada, tant al govern de l'estat espanyol com a les diferents
administracions autonòmiques dels Països Catalans sota ocupació
espanyola, ja ha propicia, entre altres coses, el decret llei de
retallades sanitàries, pel qual s'instaura el copagament farmacèutic
i el fet que les persones sense papers quedin excloses d'assistència
mèdica. Es tracta d'una més de les mesures antiobreres que suposa
un enorme retrocés en, per exemple, la lluita contra la sida. Un
altre sector clau afectat per les retallades és l'ensenyament, que
els governs autonòmics dels Països Catalans sota ocupació
espanyola retallen de manera desigual, però sempre provocant un
empitjorament i un retrocés evident pel que fa les condicions de
qualitat sobre les quals s'imparteix el coneixement. És ben sabut
per totes nosaltres que l'educació de les futures generacions en
valors no homòfobs, no transfòbics, no sexistes... és quelcom
d'importància cabdal de cara a la construcció d'una societat justa
i sense discriminacions per raó d'identitat de gènere o opció
sexual. És per tant un imperatiu estratègic per al moviment per
l'alliberament sexual i de gènere criticar i lluitar fins revertir
totes les retallades socials que la dreta efectua amb l'excusa de
salvar un sistema econòmic que no va enlloc i que seguirà
alimentant el patriarcat, l'homofòbia i la transfòbia mentre
segueixi viu.
Des
de l'Esquerra Independentista creiem en la confluència
revolucionària de tots els fronts de lluita contra el patriarcat i
el capitalisme i creiem
en l'eradicació dels sistema de sexe-gènere que construeix i
subjuga cossos i identitats en un entramat social pervers que
enfronta persones que no tenen, al cap i a la fi, els mateixos
interessos: la construcció
d'una societat sense sexes, gèneres, ni classes socials; una
societat on la lliure construcció, disseny i autoconcepció de
cadascú no suposi una raó per discriminar ni ser discriminada per
cap altra persona.
Maulets – El Jovent Independentista Revolucionari
CAJEI – Coordinadora d'Assemblees de l'Esquerra Independentista
Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans
Endavant – Organització Socialista d'Alliberament Nacional
Coordinadora Obrera Sindical
