Al Camp de Túria les joves n'estem fartes. Amb
l'excusa de la crisi financera estem veient com polítics i grans
empresaris estan arruïnant cada dia més les nostres vides, fent
desaparèixer qualsevol perspectiva mínimament optimista de futur. Les
polítiques neoliberals, lluny de totes les falses promeses, no fan altra
cosa que precaritzar el nostre dia a dia a favor de les elits
econòmiques i de l'Europa del capital. Així, mentre milions i milions
d'euros dels fons públics es destinen a salvar els mateixos bancs que
ens han conduït a aquesta crisi i les grans fortunes de l'Estat
espanyol augmenten de manera sorprenent... la nostra realitat és ben
diferent:
Les qui estudiem veiem amb preocupació com cada any augmenten
descaradament els preus de les matrícules mentre, per contra, els graus
es buiden de continguts i ens obliguen a matricular-nos en màsters que
doblen en preu els propis graus. Les estudiants, a més, ens trobem amb
una reducció de professorat i la conseqüent massificació de les aules,
així com també unes infraestructures i unes dotacions pèssimes pel que
hauria de ser l'ensenyament públic. A tot açò hem d'afegir, encara, la
dràstica reducció d'ajudes i beques convertint l'ensenyament en una
opció cada vegada més elitista.
Les joves que volem treballar tampoc no ho tenim gens fàcil. L'atur
augmenta per desenes de milers de persones cada mes, els EROS són el
nostre pa de cada dia i l'atur juvenil s'ha situat ja en la dramàtica
xifra del 50%. Quants són els amics i amigues, familiars o coneguts que
han hagut d'eixir a l'estranger per buscar feina? De moment la
perspectiva de futur tampoc no ens és gens optimista en aquest sentit.
I les qui treballem potser ens hauríem de sentir afortunades, però les
joves ens resignem a fer-ho. No ho farem mentre això supose acceptar les
precàries condicions laborals que ens emmanillen als nostres llocs de
treball. Ens referim a la legalització dels acomiadaments lliures i
gratuïts, a les facilitats que es donen als empresaris per fer
acomiadaments col·lectius, a la disminució de les indemnitzacions per
acomiadaments, al privilegi dels empresaris per modificar unilateralment
els convenis laborals, a la precarietat i la generalització dels
treballs temporals... un continu d'atacs sense precedents als drets de
les persones treballadores i, en especial, de les joves treballadores.
Nosaltres no acceptem, ni acceptarem, aquestes condicions.
Creiem necessari també remarcar tots aquells atacs que perpetuen la
divisió sexual del treball i el model heteropatriarcal de família
monògama. Les retallades en les ajudes als menjadors escolars, l’augment
del preu de les escoles bressol, el canvi dels horaris als IES,
l’encariment de les residències de la 3ª edat, la contrareforma de
l'avortament... tan sols són alguns dels exemples de les polítiques que
enalteixen la repressiva moral catòlica per recloure la dona a casa,
augmentar la seua dependència econòmica i minimitzar el seu paper en
l'àmbit públic.
Parlem ara de sanitat. Disminució del finançament en investigació,
exclusió de les persones migrades del sistema sanitari, es deixen de
finançar fàrmacs per símptomes menors, pagament de pròtesis
ambulatòries, exclusió de la sanitat d'aquelles persones majors de 26
anys que no hagen cotitzat... no volem passar per alt que el conseller
de sanitat valorà l'hospital comarcal de Llíria com “un luxe per a la
ciutadania” i que, en conseqüència, es troba amb les portes tapiades i
amb vistes de privatització. La sanitat, com l'ensenyament, es
converteix poc a poc en una possibilitat per a menys gent.
Tenim també retallades en pensions; augment del preu del transport
públic; augment del preu de les factures de la llum, l'aigua, el gas;
augment de l'IVA i tot un seguit de polítiques que encareixen cada dia
més les nostres vides. Som moltes les joves que, ja emancipades, hem
hagut de tornar a casa per la precarietat econòmica. Ja no parlem de
totes aquelles que encara no hem pogut fer el pas de viure per nosaltres
mateixes. Més angoixant encara és la situació de totes aquelles
famílies que, incapaces de fer front a hipoteques i deutes, són
desnonades i deixades al carrer pels mateixos bancs que han estat
rescatats amb diners públics. Autèntiques tragèdies de famílies senceres
que ací al Camp de Túria, es compten per desenes cada mes i que, de
vegades, acaben amb verdaders assassinats financers disfressats de
suïcidis. Fa temor l'angoixa de totes aquestes persones. Mentrestant, es
compten per milers els habitatges i els xalets buits a cada poble de la
nostra comarca.
 |
| Mural de 6x3m al costat de l'Autovia del Túria CV-35 en motiu de la jornada de lluita anticapitalista del 31 d'Octubre. |
Però no tot és pessimisme. Som ben conscients que organitzant-nos i amb
el treball diari fem trontollar totes les seues estructures. I les farem
caure. Farem caure aquesta dictadura dels mercats, i no per tornar al
suposat “estat de benestar” ja perdut, sinó per avançar cap al
repartiment del treball i la riquesa, per avançar cap al nostre
alliberament complet com a classe i com a poble.
És per això perquè des d'Arran Camp de Túria animem a tot el jovent a
organitzar-se i a participar de manera activa en la jornada de vaga
general del 14N, a prendre els llocs de treball i a prendre els carrers.
Ara més que mai ens cal i necessitem organitzar-nos i lluitar per
nosaltres, pels nostres drets i la nostra dignitat. No farem cap pas
enrere: o anem a per totes o ens quedem en res. Ja són massa els drames
que hem hagut de veure. Per tot els mitjans, guanyarem.
Si el present és de lluita, el futur és nostre!
Només Lluitant Tenim Futur!
